Managua és una ciutat que no ens ha deixat indiferents. Després d’una setmana
aquí, on no hem pogut dir res perquè la wifi no funciona del tot bé, ens hem
decidit a explicar. Arribàvem a l’aeroport Augusto C. Sandino i, només sortir-ne, la calor nicaragüense ens donava la benvinguda d’una manera
contundent... i el transit caòtic d’una ciutat desordenada ens anava acollint
poc a poc: se’ns començava a fer present la vida en aquest país.
Entràvem a NATRAS ja de nit i només xafar els jardins de Casa Juventud ens
vam adonar que realment, era un oasi
enmig d’un barri amb una realitat prou complicada. Però ha estat al llarg de la
setmana en que ens hem anat empapant d’aquest dia a dia.
Dimarts començàvem la nostra activitat en una reunió amb les educadores del
projecte i ens vam sentir molt bé. I és que aquí tot neix a partir de l’amor i
tot es fa amb amor, i en aquesta primera reunió és on ens en vam començar a
adonar: el final de la nostra trobada va acabar abraçant-nos tots i
transmetent-nos un missatge de pau que ens ha anat acompanyant durant tots els
moments que hem viscut plegats aquesta setmana.
La mateixa tarda vam començar amb els chavalos, cadascú en la seva etapa
desenvolupant les tasques que havíem preparat durant el matí. La veritat és que
van arribar amb molta energia i amb una familiaritat sorprenent, que van
fer-nos sentir un més de la família, abraçant-nos i preguntant-nos qui érem,
d’on veníem... la setmana se’ns ha fet curta en un ambient tan acollidor!
A part d’estar amb els nens i nenes també hem pogut conèixer una petita
part de les realitats d’alguns dels NATRAS, acompanyant les educadores a les
escoles i a les cases de les famílies. I que diferent tot plegat! Ja des dels i
les mestres, les aules, el material, les cases... i les famílies i la manera
com t’obren les portes de casa seva malgrat la seva situació de pobresa, però
sempre des de la dignitat i la gratitud.
I finalment, el cap de setmana hem sortit de la nostra zona de la ciutat,
per veure una mica més enllà. Ens sorprèn la quantitat de contrastos que hem
pogut veure amb els nostres propis ulls. Asseguts en una terrassa de Masaya, en
un posat com de turistes, se’ns va apropar el Walter, un nen d’uns 13 anys que
venia figuretes fetes amb fulla de palmera. Podria haver estat qualsevol dels
nois i noies del projecte, però ara ens ho miràvem des d’un altre punt de
vista, en que se’ns va fer complicat saber com respondre a la situació...
De moment ens acomiadem aquí, amb aquesta sensació que ens queda molt per
fer i per descobrir, però amb ganes de seguir coneixent. Si la connexió a
internet ens deixa, tornarem a escriure. Però QUIÉN SAAAAAAAAAAAAAAAAAABE.
PS: L’Ignacio va líder al cagòmetro i n’acaba d’apuntar una altra. #TotOK
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada