Hola família!! Ja som aquí, ja hem arribat!
Després d’un llarg viatge amb un retràs de 3
hores a Miami inclòs (Miami NO nos lo confirmo) ja ens anem instal·lant i
adaptant-nos.
Quatre de la matinada hora local, 5 joves de
Palavé ens esperen des de fa 3 hores a l’aeroport amb la guagua preparada per
anar al Colibrí. Avançant per la dreta, l’esquerra, pel mig i pitant a tothom
que anés més lent, el xofer ens va oferir un viatge més divertit que pujar al
Dragon Khan. Cinc de la matinada arribem al Colibrí, utilitzem qualsevol
habilitat constructiva que el Lego ens va donar per muntar la gran tela d’Aranya.
Després de 1 hora i mitja vam aconseguir crear aquesta meravella.

L’endemà, després d’aixecar-nos mig morts i
destrossats va arribar el moment de la descoberta de l’entorn. El patí de l’escola
plena de nens, semblen tímids. Els hi preguntes dues cosetes i ja veus que no
paren de moure’s i que frisen per jugar amb tu. “Como tu te llamas?” Un calor
sufocant, la roba s’enganxa. Primer esmorzar a mans del gran xef Gil. Serà el
nostre heroi en els pròxims 30 dies que ens regalarà uns quilets de més. Coneixem
al Rafael, el jefe jefazo d’aquesta gran comunitat. Quan ell parla el món s’atura,
tothom escolta, es respira amor, tendresa i respecte. Tenim una assemblea amb
la resta de joves i d’altres més grans que no sabem qui són però tothom els
escolta. Carlos del carril, Juan Enrique i no oblidar-se del Felo el segon de
abordo amb tanta experiència i empenta com el Rafael.
Seguim amb la descoberta de l’entorn. Dues
expedicions en dos dies diferents. Dues zones diferents del batey que visitar.
Contrastos, un darrere de l’altre. Casa de xapa i fusta, no s’aguanta de peu.
Dins hi ha un home jugant al solitari amb el seu mòbil. Al costat una casa
perfectament cimentada, el carrer ple de bassals, gallines donant voltes i
gossos estirats buscant el fred del terra. Quatre ancians jugant al dominó en
el jardí de casa seva, se’ns creua un nen de 12 anys amb la seva moto. El terra
està MOLT brut, no es veuen contenidors de brossa, ells vesteixen molt
presumits i trepitgen bassals amb les seves noves Nike Air Max.
Dues nits més tard d’haver arribat celebrem
l’apertura del XXVavo campamento ecológico-cultural. “Cuántos són???
VEINTISINCO!!!!” Com dèiem, un altre ritme. Nosaltres ho hauríem fet abans. Una
gran festa. Nosaltres la cançó de la
felicitat. Ells Palo, gaga, merengue,
bachata. Ritme en la sang, cames i braços. Intentem seguir-los i ells es
riuen “de momento no tienes ritmo però espero que lo descubras”.
I així encararem la nova setmana. En la
cerca d’aquest ritmo dominicano que desprèn tanta alegria i positivisme.
P.D: Increïble com pot passar d’un sol
espatarrant a una pluja brutal en 1 minut. A nosaltres ja ens va bé, poder-se
refrescar és més que un luxe. I sinó, pregunteu-li al Xavi.
Eli, Jordi, Laura, Marc, Maria i Xavi.
Aquest blog està molt ben fet. Ens feu conèixer una realitat totalment desconeguda. Us animem a seguir-nos nos informant. Sempre endavant.
ResponEliminaUn bloc genial que descriu molt bé una realitat ben diferent a la nostra. Us animem a seguir escrivint i a explicar la vostra tasca de col.laboració. Gaudiu-ne!
ResponEliminaMaria, quina sorpresa!
ResponEliminaJo fa momts anys tambe vaig estar a Palave, fent educació pel lleire amb els infants del Colibri. I el Rafael ja era el gran jefazo!
Molts petons a tots i gaudiu de l'experiència. Jo no l'oblidare mai.
Maria, quina sorpresa!
ResponEliminaJo fa momts anys tambe vaig estar a Palave, fent educació pel lleire amb els infants del Colibri. I el Rafael ja era el gran jefazo!
Molts petons a tots i gaudiu de l'experiència. Jo no l'oblidare mai.
No hablo catalán tuve que traducirlo, no fue muy buena pero lo viví eso me ayudo a entender mejor. Muy lindo el blog pero hay mucho más que contar. PD: Porqué a mi no me mencionan?
ResponElimina